ISBN : ‏ : 978-84-18705-61-8

COMENTARIS

Thomas Sankara, per primer cop en català. I ens arriba de la forma més directa, en les seves pròpies paraules. La llibertat contra el destí és una compilació guiada pels discursos més significatius d’aquest emblemàtic líder revolucionari africà. El predomini de l’oralitat és una característica molt vinculada a l’Àfrica i podria ser un dels motius pels quals un autor tan prolífic com Sankara no hagi deixat textos escrits com a tal, sinó que el que ha quedat per a la història són les transcripcions dels seus discursos i declaracions als mitjans de comunicació. Els seus discursos són, per tant, el que més ens apropa al seu pensament i aquest llibre és una eina molt útil per dur a terme aquesta aproximació.

Bruno Jaffré, autor de diversos llibres sobre Thomas Sankara, és l’encarregat de fer la selecció dels discursos. Una àmplia selecció dins de la qual es poden trobar tant els exemples més famosos de la seva oratòria com algunes declaracions que mai no havien estat publicades. La diversitat i l’amplitud del ventall de temes tractats il·lustren una de les característiques que més interès han despertat sobre la seva figura. Les seves paraules respecte a la política econòmica, el model de justícia, l’educació, l’habitatge, l’alliberament de les dones, la defensa del territori, el deute extern, la participació directa o el desenvolupament fan evident un compromís per una transformació social profunda que afecta tots els àmbits de la vida.

L’autor francès és també qui ens guia a través d’aquests discursos, nodrint-se de la seva àmplia recerca sobre la vida d’aquest president africà i de la revolució que va liderar. Per entendre les paraules de Thomas Sankara cal entendre en quin context es van pronunciar. En les introduccions que fa a cada discurs, Jaffré també ens permet contrastar quines idees van poder convertir-se en accions concretes en la pràctica revolucionària i quines no es van arribar a materialitzar. En conjunt, aquesta obra ens permet aprofundir en les valuoses idees i les importants accions que es van promoure des del Consell Nacional de la Revolució, però defugint la mitologia -tot sovint imprecisa- que s’ha construït al voltant d’aquest carismàtic personatge.

La llibertat contra el destí es va publicar originalment, en francès, l’any 2017. Sis anys més tard, en 2023, Tigre de Paper va prendre la valenta decisió d’editar-lo al català, amb traducció d’Oriol Valls i Fornells i pròleg d’Aliou Diallo. Aquest darrer, investigador sobre racisme institucional i professor a la Universitat de Girona, planteja amb molt encert els motius pels quals és tan important endinsar-nos en les propostes de Thomas Sankara, també per l’actualitat i en particular en un moment en el qual la regió del Sahel es troba en plena efervescència. Els aprenentatges que ens ofereix la Revolució d’Agost a Burkina Faso estan tan vigents com sempre i són més necessaris que mai.

Alex Verdejo

The post La llibertat contra el destí, discursos de Thomas Sankara first appeared on My Blog.

The post La llibertat contra el destí, discursos de Thomas Sankara appeared first on My Blog.

Nota de premsa

E’ con rabbia e grande preoccupazione che apprendiamo che non c’è più alcuna istruttoria in Burkina Faso per ciò che riguarda l’aspetto internazionale dell’assassinio di Thomas Sankara e dei suoi compagni.

Ricordiamo che il giudice François Yaméogo aveva chiuso il dossier nell’ottobre 2020 sugli elementi nazionali del caso al fine di poter organizzare il processo. Aveva ordinato la separazione degli elementi internazionali e la continuazione dell’istruttoria su questo aspetto del dossier. All’inizio del 2021 venne chiamato ad altri compiti.

Un nuovo giudice d’istruzione venne quindi nominato a Ouagadougou. Ma anche lui è stato incaricato ad altri compiti.

Da allora, nessun altro giudice ha continuato l’istruzione. Nonostante il fatto che, nell’aprile 2021, le autorità francesi avessero consegnato un grande lotto di nuovi documenti.

Finora il processo si è svolto in buone condizioni malgrado la destabilizzazione di ampie parti del paese da parte dell’HANI (Uomini armati non identificati).

Tuttavia, dopo una breve interruzione dovuta al colpo di stato del 24 gennaio, le nuove autorità del paese, autorizzando la ripresa del processo mercoledì 2 febbraio 2022, sembra non vogliano ostacolarne la continuazione.

Nonostante le calunnie dei difensori di Blaise Compaoré, il Burkina ha dimostrato al mondo la sua capacità di organizzare un processo di così grande portata.

Ma è inammissibile che l’istruzione sulla parte internazionale sia stata interrotta, senza che sia stata presa alcuna misura, da quasi un anno, per rilanciarla.

Chiediamo quindi alle autorità giudiziarie del Burkina, che esse compiano il loro dovere, assumendo le misure necessarie affinché un giudice riprenda l’istruzione. Ne va della loro credibilità.

Per questo motivo invitiamo le donne, gli uomini, le organizzazioni di difesa dei diritti umani, i partiti politici e la società civile amante della giustizia, a mobilitarsi affinché l’istruzione riguardante l’aspetto internazionale dell’assassinio di Thomas Sankara e dei suoi compagni sia ripresa senza tardare.

Fatto a Ouagadougou, Niamey, Parigi, Barcellona, Oxford, Bâle, Sabadel, Torino, Ottawa, Las Palmas, Bobo Dioulasso, Banfora, Montpellier, Tolosa, Grenoble, Nîmes, Ajaccio il 7 febbraio 2022

La rete internazionale Giustizia per Sankara Giustizia per l’Africa

De passage à Ouagadougou, Bruno Jaffré, historien de la Révolution burkinabè, auteur de plusieurs ouvrages sur l’histoire du Burkina et biographe de Thomas Sankara, a bien voulu se prononcer sur le déroulement du procès « Thomas Sankara et douze de ses compagnons ». Dans cet élément enregistré le 3 février 2022, Il donne son sentiment sur le déroulement du procès, se plainte de nouveau qu’il n’ait pas été filmé (13’05) explique longuement ce qu’est le secret défense et pourquoi la France ne l’ouvre quasiment jamais (5’40), annonce qu’il a demandé à être auditionné au procès sans que cela soit accepté (10’08), donne son sentiment sur la participation française au complot pour assassiner Thomas Sankara et ses compagnons (18’05), regrette l’absence d’accusés civils (31′,40).

Il fait également des révélations sur le volet relatif au complot international de l’affaire Thomas Sankara, notamment l‘absence de juge d’instruction pour poursuivre le travail (voir minute 34)

The post La instrucció de la dimensió internacional de l’assassinat de Thomas Sankara i dels seus companys, aturada des de fa un any, s’ha de reprendre de forma immediata first appeared on My Blog.

The post La instrucció de la dimensió internacional de l’assassinat de Thomas Sankara i dels seus companys, aturada des de fa un any, s’ha de reprendre de forma immediata appeared first on My Blog.

L’inici del judici per l’assassinat de Thomas Sankara i dels seus companys és una victòria, però el complot internacional segueix sense resoldre

 És oficial, el procés judicial per l’assassinat del president Thomas Sankara i dels seus companys començarà l’11 d’octubre de 2021.

Després d’anys de lluita per part de les famílies de les víctimes, dels seus advocats, del poble burkinès (la insurrecció de 2014 ha estat determinant en la obertura d’una investigació), i dels moviments civils internacionals, d’entre els quals es troba la nostra xarxa, la celebració d’aquest judici constitueix una gran victòria: els organitzadors burkinesos d’aquests assassinats per fi podran ser jutjats.

Tanmateix, expressem el nostre rebuig a les temptatives de les autoritats burkineses de negociar amb Blaise Compaoré el seu retorn. Aquest es troba sota una ordre d’arrest internacional i és l’obligació de les autoritats de Costa d’Ivori extradir-lo sense condicions.

Lamentem també que la investigació sobre el complot internacional no s’hagi pogut dur a terme. Manca una sincera col·laboració de les autoritats dels països sospitosos d’estar-hi implicats[1].

Reiterem també la nostra reclamació a les autoritats franceses de respectar la promesa d’Emmanuel Macron de lliurar a la justícia burkinesa tots els documents classificats com a “secret de defensa” que afectin l’assassinat de Thomas Sankara i els seus companys.

Fins ara, les autoritats dels Estats Units d’Amèrica no sembla que hagin col·laborat de cap manera amb la justícia burkinesa. Alguns testimonis, sobretot liberians, afirmen haver estat en contacte amb certs serveis secrets dels Estats Units[2].

Finalment, demanem a les autoritats de Costa de Marfil, Libèria, Mali i Togo de lliurar tot document que permeti fer avançar la investigació sobre els respectius rols d’aquests estats, i als defensors del drets humans de treballar per aconseguir que els seus governs col·laborin amb la justícia burkinesa.

Només s’ha recorregut una petita part del camí cap a la veritat i la justícia. Per això fem una crida a totes les persones i estructures a que se segueixin mobilitzant als seus respectius països.

[1] Són testimonis de soldats burkinesos els que afirmen que diversos ciutadans francesos van anar a fer-se amb les escoltes telefòniques per fer desaparèixer les proves de la implicació de Blaise Compaoré i Jean Pierre Palm, i no la documentació lliurada per les autoritats franceses

[2] RAI Ombre Africane (2009) de Silvestro Montanaro Italie, RAI3, 15 juillet 2009

A Ouagadougou, Bobo Dioulasso, Dakar, Bamako, Paris, Barcelone, Las Palmas, Ottawa, Turin, Albany, Munich, Marseille, Montpellier, Nîmes, Toulouse, Grenoble, Sabadell, le 20 aout 2021

La Xarxa Internacional Justice pour Sankara et ses compagnons, justice pour l’Afrique

Contacte :  contactjusticepoursankara@gmail.com

The post L’inici del judici per l’assassinat de Thomas Sankara i dels seus companys és una victòria, però el complot internacional segueix sense resoldre first appeared on My Blog.

The post L’inici del judici per l’assassinat de Thomas Sankara i dels seus companys és una victòria, però el complot internacional segueix sense resoldre appeared first on My Blog.

La deliberació de l’audiència de confirmació de càrrecs, publicada el 13 d’abril de 2021, confirma l’auto de processament dels principals inculpats. Ara l’expedient es presentarà al Tribunal militar encarregat del procés. Exigim que Blaise Compaoré sigui extradit a Burkina Faso i que França posi a disposició de la justícia burkinesa els arxius relatius a l’assassinat de Thomas Sankara.

La via està doncs oberta per organitzar el procés judicial. Tanmateix, la data no està fixada. Segons les nostres darreres informacions, la justícia militar burkinesa encara es pregunta si ha de començar pel procés del cas Sankara o per l’apel·lació del judici del cop d’estat de 2015.

Exhortem a la justícia a començar pel cas Sankara. Fa més de 34 anys que les famílies de les víctimes del 15 d’octubre de 1987 esperen que es faci justícia, que les restes dels cossos dels seus familiars siguin restituïts per organitzar la seva inhumació i poder, per fi, dur a terme el seu dol.

L’anunciada obertura del procés no ens fa oblidar que la instrucció sobre el presumpte complot internacional segueix oberta, conseqüència del desglossament realitzat per la justícia burkinesa entre aquest i els esdeveniments que han succeït a Burkina Faso.

Ara sabem que França no ho ha posat tot de la seva part per entregar “els documents generats per les administracions franceses durant el règim de Sankara i després del seu assassinat, […] protegits pel secret nacional” tal com va prometre el president Macron el novembre de 2017 a Ouagadougou. En especial instem a que els arxius del president Mitterrand i del seu gabinet, així com els del primer ministre Chirac (que cobreixen el període anterior i posterior a l’assassinat de Thomas Sankara) siguin entregats a la justícia burkinesa.

Demanem a les forces democràtiques i al poble de Costa d’Ivori pressionin el seu govern per tal que Blaise Compaoré, que tant mal ha fet al seu país, sigui extradit sense demora.

Aquest judici constitueix un esdeveniment històric d’abast internacional. Demanem a les autoritats que el judici sigui filmat per la posteritat, la història, la memòria i l’educació dels joves d’avui i de demà.

Agraïm a tots aquells que pel seu compromís han aconseguit finalment que el procés es pugui dur a terme. És el resultat d’un llarg combat de diverses dècades. Permetrà que siguin jutjats els autors de l’assassinat de Thomas Sankara i les altres víctimes del 15 d’octubre de 1987. És un gran pas cap a la veritat i la justícia.

Però el combat continua per obtenir la veritat sobre el complot internacional que ha precedit els assassinats del 15 d’octubre de 1987. La pressió mundial s’ha d’intensificar perquè els arxius que permetin esclarir aquest cas, sigui quin sigui el seu país d’origen i les seves classificacions actuals, siguin posats, quan més aviat millor, a disposició de la justícia de Burkina.

Signat a Ouagadougou, Bobo Dioulasso, Nairobi, Dakar, Niamey, Paris, Lièges, Turin, Munich, Barcelona, Sabadell, Ottawa, Toronto, Nimes, Rennes, Toulouse, Grenoble, Ajaccio, Las Palmas, a

14 d’ abril de 2021

Xarxa internacional Justícia per Sankara, justícia per l’Àfrica

Contacte: contactjusticepoursankara@gmail.com

The post Cas Sankara. El judici, ja! Cal extradir Blaise Compaoré i l’Estat francès ha de cooperar first appeared on My Blog.

The post Cas Sankara. El judici, ja! Cal extradir Blaise Compaoré i l’Estat francès ha de cooperar appeared first on My Blog.

Traducció : Àlex Meyer Verdejo

The post Les autoritats franceses han de desclassificar i enviar immediatament a la justícia burkinesa “tots” els documents relacionats amb l’assassinat de Thomas Sankara first appeared on My Blog.

The post Les autoritats franceses han de desclassificar i enviar immediatament a la justícia burkinesa “tots” els documents relacionats amb l’assassinat de Thomas Sankara appeared first on My Blog.

Àlex Meyer Verdejo

Durant l’Assemblea General de l’ONU del 4 d’octubre de 1984, el president revolucionari Thomas Sankara va declarar amb el seu característic to suau però ferm: “Encoratgem l’ajuda que ens ajuda a prescindir de l’ajuda, però fins al moment la política d’assistència només ens ha portat a desorganitzar-nos, a esclavitzar-nos i a defugir la nostra responsabilitat en els àmbits econòmic, polític i cultural. Per això hem optat per arriscar-nos creant noves vies per poder ser més feliços.” A continuació, va defensar la necessitat de rebutjar “qualsevol forma de dictat exterior” i d’organitzar-se de forma coherent amb el context sociocultural africà.

Només tres dies abans, l’1 d’octubre, s’havia engegat a Burkina Faso el Programa Popular de Desenvolupament (PPD), finançat en un 81% amb fons estrangers. Aquesta paradoxal aposta va permetre que s’evités les xarxes de la malversació i també el malbaratament d’aquests fons en solucions superficials i poc duradores. Es va invertir en millorar les condicions materials col·lectives i la població va tenir un paper molt actiu en la millora de les infraestructures públiques, tant en el disseny com en la construcció d’aquestes. Es va encoratjar també la realització de projectes autogestionats independents del govern.

En el seu conjunt, el model de gestió estatal va apostar amb determinació per generar una aposta de “desenvolupament autocentrat”. El burkinès Apollinaire Kyélem, que ha estudiat en profunditat les mesures aplicades durant la Revolució d’Agost, defensa que la seva política econòmica seguia els següents eixos: gestionar els recursos públics amb rigor i transparència, “comptar amb les seves pròpies forces” per desenvolupar el país, potenciar la producció i el consum de productes nacionals i gestionar adequadament les ajudes externes.

El PPD, amb una duració de 15 mesos, era l’avantsala de l’extens i ambiciós Pla Quinquennal de Desenvolupament Popular (PQDP). En aquest segon pla segueix present la contradicció de finançar un procés de desenvolupament autocentrat amb fons estrangers. No obstant això, la previsió és que es comencés amb un 82% el 1985 i es tanqués amb un 75% el 1990, reduint progressivament la dependència cap a l’exterior a mesura que es garantissin unes condicions de vida mínimes a un país considerat com un dels més pobres del globus.

La reduïda disponibilitat de fons estatals va obligar a recórrer a algunes fórmules no ideals, però van contribuir també a generar les dinàmiques imaginatives i innovadores que van caracteritzar aquest procés revolucionari. Es va reduir dràsticament el sou dels alts càrrecs de l’Estat i es va eliminar molts dels seus privilegis. Es va fer un sorteig amb la flota de cotxes oficials a través de la loteria nacional i els beneficis es van dedicar a l’educació pública. La reducció del parc automobilístic estatal es va minimitzar fins al 33%. Thomas Sankara, en un discurs a Bobo-Dioulasso l’11 de febrer de 1983, va afirmar que havien de prendre una decisió: “O bé fer un sacrifici nosaltres mateixos, sobre els nostres sous, sobre els nostres avantatges, sobre els nostres privilegis; o bé prostituir-nos i anar a una potència o una altra perquè vingui a ajudar-nos.”

Segons explica Alfred Sawadogo, Thomas Sankara solia dir de si mateix que era com una palmera. “La meva ombra protegeix als que estan lluny de mi, no als que estan a prop.” Els membres del govern que ell presidia no havien de cercar, de cap manera, el seu propi benefici. El govern havia d’estar al servei del poble i havia d’invertir fins a la darrera gota de suor en millorar les condicions de vida de les classes populars.

Sawadogo va ser escollit personalment pel president per crear una oficina que es dediqués a gestionar el treball realitzat per les ONG a Burkina Faso. “Sankara em va dir: El despatx que crearàs no existeix enlloc. El seu objectiu és garantir que les ajudes siguin pertinents en la línia de donar autonomia econòmica a la població i no que siguin ajudes permanents amb les quals la població visqui només gràcies a aquestes.” Sawadogo recorda que, com no existien experiències similars, va haver de recórrer a la imaginació. “Jo sóc fill de camperols, enginyer de formació de joves agricultors i sociòleg. Tot això em va ajudar a decidir quina mena de serveis podien oferir les ONG a la població.”

La temporada de pluges a Burkina Faso té una durada aproximada de tres mesos, fet que limita molt la capacitat productiva de la terra. Sawadogo sosté amb vehemència: “La gent ha de poder produir per sobreviure els 12 mesos de l’any, pel que la prioritat va ser la de prolongar el temps de producció mitjançant la construcció de retencions d’aigua. Aquest va ser un compromís molt fort del govern i vaig ser jo qui va involucrar a les ONG en aquest projecte. Aquestes van respondre perfectament i van contribuir a construir més de 300 retencions per tot el territori. Era un moment en el qual el moviment associatiu feia un treball útil. En gran mesura va ser gràcies a la meva feina i n’estic molt orgullós.”

Malgrat que treballava pel govern revolucionari, Sawadogo és crític amb els excessos d’alguns membres dels Comitès de Defensa de la Revolució i amb el menyspreu cap a aquells agents considerats contrarevolucionaris. Així i tot, defensa que durant aquell període es van aconseguir grans millores pel poble burkinès i guarda un gran respecte cap a Thomas Sankara. Els desacords entre ells es van donar repetidament, però li reconeix al president la capacitat de canviar la seva posició davant d’arguments vàlids. Amb un to lleugerament burleta, explica: “En aquell moment es considerava les ONG com agents del colonialisme. Els revolucionaris rebutjaven tot el que venia d’Occident. Però el president va entendre que s’havia de donar certa autonomia al moviment associatiu.”

Amb el mateix to narra també la creació del banc revolucionari: “Alguna vegada heu vist un banc revolucionari? Els diners fugen de les revolucions! El president Sankara va dir que totes les ONG havien d’obrir un compte al banc revolucionari. Jo li vaig contestar que no els hi podia demanar això, que havíem de deixar que fessin la seva feina sense veure el color dels seus diners. Va acceptar renunciar a la idea i les ONG van treballar amb llibertat i entusiasme. Sabien que no hi havia malversació. Ni una mica! Tot el finançament anava directe a les comunitats. I es percebien els resultats.”

Posteriorment, molts governs (principalment africans) li van demanar a Sawadogo que els assessorés. Va visitar fins a 40 països per explicar com havia realitzat la seva tasca. Fins i tot l’ONU el va convocar a Nova York per exposar com havia assolit resultats tan positius i tan compenetrats amb els esforços del govern.

En suma, es pot considerar que la Revolució d’Agost va saber conjugar la voluntat de tenir cap a la independència política i econòmica real amb una anàlisi realista de la seva situació. Amb els seus errors i els seus encerts, es va generar un model innovador de gestió del treball de les ONG que sense cap mena de dubte va resultar més beneficiós pel poble burkinès del que havia estat el model dominant fins llavors i el que seria de nou el model dominant després de l’assassinat de Thomas Sankara el 15 d’octubre de 1987.

Aunque él hace mucho que no la dirige, la oficina creada por Sawadogo todavía existe. No obstante, él opina que: “Una estructura de estas características es totalmente inútil si está en el tercer piso de un ministerio. Éste es un servicio para que los campesinos vengan a resolver dudas y a buscar oportunidades. Ahora sólo se recogen los informes de las ONG, pero considero que no tiene ningún valor. Esta institución ha perdido completamente su vocación”.

El Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional han afalagat en diverses ocasions l’obediència als seus dictats del govern de tendència neocolonial que va substituir al govern de la revolució. L’aposta pel desenvolupament autocentrat es va abandonar per complet i es va tenir la mà, de nou, a la metròpoli francesa. Van retornar també els fons internacionals adquirits a canvi d’ajustaments econòmics i de drets d’explotació per empreses estrangeres. Es va abandonar la fiscalització de les ONG i van tornar amb força les dinàmiques de la malversació.

Per contra, Blandine Sankara (la germana més jove del president assassinat) sí que ha decidit seguir l’estela del model que es va crear durant la revolució. És la fundadora i l’actual directora de Yelemani (que significa “canvi” en diola), una associació que treballa principalment amb dones camperoles promovent models agroecològics i amb mires cap a la sobirania alimentària. Són moltes les persones i organitzacions que, com ella, segueixen defensant la necessitat de tornar al model implantat durant la revolució.

A una faula de Mathias Sawadogo s’explica que: “Un ocell incubava els seus ous a un arbre; una serp es va apropar per devorar-los; l’ocell va demanar ajuda a un mico; el mico va acceptar i va dir que faria fora la serp tirant-li pedres; l’ocell va respondre amb una negativa, afirmant que d’aquesta manera trencaria els ous; va passar un elefant i va proposar derivar l’arbre amb la trompa i esclafar la serp amb aquest; impossible, va afirmar l’ocell, convertiries els ous en puré; les formigues, alertades, van pensar d’anar totes en massa i fer-li mossegades a la serp. L’ocell és el camperol; els ous, la possibilitat de desenvolupament; la serp, l’obstacle pel desenvolupament; el mico i l’elefant, les ajudes externes; les formigues, la solidaritat emanada d’un poble que actua segons les seves pròpies normes d’organització.”

The post La cooperació per al desenvolupament segons Thomas Sankara first appeared on My Blog.

The post La cooperació per al desenvolupament segons Thomas Sankara appeared first on My Blog.

Àlex Meyer Verdejo

La setena Cimera de Països No-Alineats es va celebrar a Nova Delhi entre el 7 i el 12 de març de 1983. El jove capità Thomas Sankara hi va assistir en qualitat de primer ministre de l’Alt Volta, i allà va conèixer Fidel Castro. “Amb la primera conversa ja vaig entendre que Fidel tenia una gran humanitat, una intuïció molt aguda i que era molt conscient de la importància de la nostra lluita i dels problemes del meu país. Hem esdevingut grans amics”, recordava de la trobada el mateix Sankara.

Mig any més tard, el 4 d’agost de 1983, el militar africà esdevindria president a través d’un alçament. El seu govern revolucionari va sacsejar els fonaments de l’Estat neocolonial de l’Alt Volta: canvi de nom a Burkina Faso (combinant les llengües diola i mossi), nacionalitzacions, reforma agrària, millora dels serveis públics, participació directa a través dels Comitès de Defensa de la Revolució, promoció dels productes locals, obertura dels càrrecs de gran responsabilitat a les dones, etc. I també en el camp educatiu: el nivell d’alfabetització en el moment de la revolució rondava el 4%, i en només quatre anys es va triplicar. Per Thomas Sankara, aquest era un àmbit fonamental en la lluita del poble burkinès: “L’escola ha d’ensenyar a llegir, a escriure, però sobretot ha d’ensenyar l’infant a contar, no els seus dits sinó de forma somiadora, i a comptar amb les seves pròpies forces”.

En la mateixa línia, la Cuba postrevolució també va donar una importància vital al sistema educatiu. En un discurs pronunciat al Tercer Congrés Nacional de Consells Municipals d’Educació (1962), Fidel Castro assegurava: “S’ha creat un esperit de superació col·lectiva extraordinari, un veritable interès per l’estudi. Els cubans podem dir amb orgull que en el camp de l’educació estem al capdavant d’Amèrica”.

Castro i Sankara van signar a mitjans de 1984 un acord en indústria, agricultura, transport, sanitat i educació 

Un altre gran eix de la revolució cubana era l’anomenat internacionalisme proletari, que ha fet que al llarg de les dècades s’hagin establert vincles amb nombrosos processos revolucionaris d’arreu del món. Cuba va col·laborar amb una cinquantena de països africans. Va tenir un paper actiu en la lluita contra l’apartheid sud-africà, va donar suport a diversos processos d’alliberament d’antigues colònies i processos revolucionaris de nous estats independents. En aquest context, el 21 de desembre de 1983, Cuba i Burkina Faso van crear una comissió mixta de cooperació. Mig any després es va signar un acord que tocava camps com la indústria, l’agricultura, el transport, la sanitat i l’educació. Respecte al darrer, l’octubre de 1985, Cuba va oferir 600 places a alumnes de secundària de Burkina Faso perquè anessin a estudiar a l’illa de la Joventut.

Aires de ruptura

Nebon Babou Bassono, que fa onze anys que viu a Barcelona, explica que ell és “un d’aquests 600 estudiants que van anar a Cuba l’any 1986”. Les 600 places es van repartir entre adolescents d’entre 11 i 14 anys de les 45 regions que llavors formaven Burkina Faso. Podien optar-hi joves orfes (d’un o d’ambdós progenitors) o en situació de precarietat. Hi havia un mínim reservat per a noies; en total n’eren 135.

Els governs cubà i burkinès havien acordat una sèrie d’estudis, la majoria dels quals estaven orientats a una àrea professional concreta. Una cinquantena de joves va poder optar a estudis enfocats a una posterior formació universitària. Bassono narra que “era un moment d’eufòria revolucionària. Per mi, ser escollit per anar a un altre país amb la mateixa ideologia significava molt. Llavors a Burkina es respirava un aire de ruptura, d’emancipació del poble respecte a la metròpolis. I Cuba era una esperança. Sempre estaré molt agraït per haver pogut anar a estudiar allà”.

Només un any després, Thomas Sankara va ser assassinat. Blaise Compaoré va començar a presidir un govern que duraria fins al 2014
i que restabliria els vincles neocolonials. “Va venir l’ambaixador de Cuba a Burkina Faso i ens va posar al dia. Escoltàvem a la ràdio el que havia passat. La incògnita era… I ara què?”. Més tard, una delegació del nou govern burkinès es va desplaçar a Cuba per informar que no canviaria res. Tanmateix, es va eliminar tota la part de formació militar i ideològica. “Quan vam sentir la notícia de l’assassinat ens vam enfonsar. Vam fer una petició al govern de Cuba perquè ens formessin militarment. Què preteníem amb això? Els que estàvem allà sabíem el que preteníem… Però el govern cubà no hi va estar d’acord”.

Malgrat la desaparició del context polític que els havia portat a l’Havana, els infants de Sankara van continuar els seus estudis 

Malgrat la mort del context polític que els havia portat a Cuba, els infants de Sankara van continuar els seus estudis. “Vaig fer més xarxes en quatre anys en aquella illa que aquí a Barcelona durant onze anys. Em sentia un cubà més. No era un tracte de ‘jo soc africà i migrant, estic en un país europeu i haig de tractar amb europeus’”. Fins a l’any 1978, l’illa de la Joventut s’havia anomenat illa dels Pins, però l’Assemblea Nacional del Poder Popular la va rebatejar en memòria dels milers de joves que hi van estudiar i que van col·laborar en la seva reconstrucció després del pas de l’huracà Alma l’any 1966. Quan hi van ser les joves de Burkina Faso, l’illa era un potent focus de formació revolucionària internacionalista. “Angola, Moçambic, Zimbàbue, Àfrica del Sud, el Congo, Nicaragua, Corea… Allà érem camarades: la gent pobra del món lluitant contra l’imperialisme”.

“Quan acabaves la secundària, escollies una especialització i anaves a la Gran Illa. A mi em va tocar Santiago de Cuba. Feia industrials”. Entre el 1992 i el 1994, el gruix d’estudiants va tornar a Burkina Faso. El grup que va cursar estudis universitaris va tornar una dècada més tard, i un petit nombre de persones es va quedar a Cuba. El retorn no va ser gens fàcil: havien marxat molt joves i algunes parlaven millor castellà que francès, i tenien l’estigma de ser comunistes en un context contrarevolucionari. “En marxar, eres l’esperança de la família… Tornes i ets un pringat a qui miren de reüll. Hi ha alguns casos extrems de persones que s’han suïcidat”.

El grup que va cursar estudis universitaris va tornar a l’Àfrica una dècada més tard, i un petit nombre es va quedar a l’illa

Moltes persones van tenir greus problemes per trobar feina. L’excepció eren aquelles qui havien fet estudis de medicina. La necessitat d’aquesta especialitat era tan gran que passava per sobre de l’estigma. “En una fàbrica a la qual vaig anar a buscar feina, quan van veure al meu diploma ‘Cuba. Pàtria o mort: guanyarem’ es van quedar mirant el paper amb cara d’‘ostres, aquest serà problemàtic’. Van ser moments durs: sentir-me persona non grata al meu propi país. Però tota la gent a qui ens diuen ‘els cubans’ seguim en contacte: ens donem suport mútuament i ens organitzem per exigir els nostres drets”.

“Quan Thomas Sankara va venir a Cuba a visitar-nos, ens va dir que per a ell érem el relleu de la revolució”. Nosaltres ens ho crèiem molt. Però va passar un any i el van assassinar…”. Va succeir el 15 d’octubre de 1987, i la seva figura va ser enterrada en gran part durant els 27 anys del govern de Blaise Compaoré. Una etapa que va acabar de forma abrupta amb les mobilitzacions populars del 30 i el 31 d’octubre de 2014. El passat 4 d’agost es feia un acte de presentació del Memorial Thomas Sankara a Ouagadougou. Un home va intervenir amb entusiasme, parlant de la Revolució d’Agost. A la seva samarreta posava: “Thomas Sankara, els teus infants formats a Cuba no t’oblidaran mai”.

Àlex Meyer Verdejo

PUBLICAT: Juliol 23, 2019

Font : https://directa.cat/els-infants-de-sankara/

The post Els infants de Sankara first appeared on My Blog.

The post Els infants de Sankara appeared first on My Blog.

Aquestes estructures van ser reproduïdes al país centreafricà com a sistema de democràcia directa, autoorganització popular i defensa armada de la Revolució d’Agost (1983-1987)

El 4 d’agost de 1987, quatre anys després del cop d’estat revolucionari a Burkina Faso, el Granma –mitjà oficial del Partit Comunista de Cuba– publicava una entrevista al màxim protagonista de l’esdeveniment: Thomas Sankara. “La cooperació entre Cuba i Burkina Faso ha assolit un nivell molt elevat.” La influència, tant ideològica com pràctica, d’allò que ell mateix va anomenar “una revolució germana” és clara. Això explica, en part, que quan es va instaurar la Revolució Democràtica i Popular (RDP) no només es va constituir el Consell Nacional de la Revolució (CNR) com a òrgan màxim de govern, sinó també uns Comitès de Defensa de la Revolució (CDR) amb moltes similituds amb el model cubà.

The post De Cuba a Burkina Faso: els Comitès de Defensa de la Revolució first appeared on My Blog.

The post De Cuba a Burkina Faso: els Comitès de Defensa de la Revolució appeared first on My Blog.

Thomas Sankara, líder de la Revolució d’Agost, va afirmar que el procés de transformació que va promoure a Burkina Faso aspirava a ser hereu de totes les revolucions del món. Tanmateix, va ser una experiència en particular la que va deixar l’empremta més visible: la Revolució Cubana.

En el marc de la seva abundant activitat diplomàtica, el revolucionari burkinabè va establir una molt bona relació amb el seu homòleg cubà, Fidel Castro, i es van signar acords de cooperació sud-sud de gran calat. Un dels exemples més sonats és el de la rebuda per part de l’illa caribenya de 600 joves estudiants de Burkina Faso per rebre formació secundària i superior.

Però la influència cubana arriba molt més lluny. Els Comitès de Defensa de la Revolució de Burkina Faso, a banda de dir-se igual, s’inspiren clarament en el model cubà. I el lema de la Revolució d’Agost, repetit encara a dia d’avui amb una gran freqüència, és una traducció literal del famós “patria o muerte, venceremos”.

A continuació podreu llegir, en paraules del propi Thomas Sankara, el profund respecte que sentia per la Revolució Cubana i, en particular, per la figura d’Ernesto “Che” Guevara. Aquest discurs està recollit en l’obra La llibertat contra el destí, publicada recentment en català per l’editorial Tigre de Paper.

Alex Verdejo

Homenatge al Che Guevara

Aquest discurs va ser pronunciat en el marc d’una cerimònia que honorava la vida del Che Guevara, assassinat 20 anys abans. Una delegació cubana, que incloïa Camilo Guevara March, el fill del Che, hi era present. Cal destacar que Sankara serà assassinat una setmana més tard i segurament aquesta és una de les seves últimes aparicions públiques, un dels seus últims discursos. Els claudàtors indiquen passatges poc audibles en la gravació que ha servit per a la transcripció d’aquest discurs.

*

Aquest matí, de manera modesta, hem vingut a inaugurar aquesta exposició que prova de resseguir la vida i l’obra del Che. Al mateix temps, avui volem dir al món sencer que el Che Guevara no és mort per a nosaltres. Perquè arreu del món hi ha focus on els homes lluiten per més llibertat, més dignitat, més justícia, més felicitat. Arreu del món els homes lluiten contra l’opressió, la dominació, contra el colonialisme, contra el neocolonialisme i l’imperialisme, contra l’explotació de classe.

Benvolguts amics, unint les nostres veus amb les de tots aquells que arreu del món recorden que un dia un home anomenat el Che Guevara va […] amb tota la fe del seu cor, es va implicar al costat d’altres homes i d’aquesta manera va aconseguir crear aquesta espurna que tant va inquietar les forces d’ocupació al món, senzillament volem dir que ha arribat una era nova a Burkina Faso, que una realitat [nova] és en marxa al nostre país. Així, podem veure la crida del Che Guevara, el mateix que volia encendre arreu del món focus de lluita.

Al Che Guevara el van abatre unes bales, unes bales imperialistes sota els cels de Bolívia. I nosaltres diem que per a nosaltres el Che Guevara no és mort.

Una de les frases boniques que recorden els revolucionaris, els grans revolucionaris cubans, és la mateixa que el seu amic, el seu company de lluita, el seu camarada, el seu germà Fidel Castro mateix repetia. Una frase que havia captat un dia de lluita de la boca d’un home del poble, un oficial de Batista que, malgrat la seva pertinença a aquest exèrcit revolucionari i repressiu, sabia aliar-se amb les forces en lluita per la felicitat del poble cubà. Quan els que havien intentat l’assalt a la caserna Moncada acabaven de fracassar i havien de sofrir suplicis a mans dels exèrcits de Batista, havien de ser afusellats, l’oficial senzillament havia dit: «No dispareu, no es pot matar una idea.»

És veritat, no es poden matar les idees. Les idees no moren. Per això el Che Guevara, que era un concentrat d’idees revolucionàries i de sacrifici, no va morir perquè avui heu vingut [de Cuba] i ens inspirem en vosaltres.

El Che Guevara, argentí per passaport, es va convertir en cubà d’adopció per la sang i la suor que va vessar per al poble cubà. I sobretot es va convertir en ciutadà del món lliure, el món lliure que és aquest món que junts estem construint. Per això, diem que el Che Guevara també és africà i burkinès.

El Che Guevara anomenava boina la seva gorra. Una mica arreu de l’Àfrica, va fer conèixer aquella boina i aquell estel. Del nord al sud, l’Àfrica es recorda del Che Guevara.

Un jovent intrèpid, un jovent assedegat de dignitat, assedegat de coratge, assedegat d’idees, d’aquesta vitalitat que ell simbolitzava en l’Àfrica, buscava el Che Guevara per beure de la font, de la font vivificadora que representava en el món aquest capità revolucionari. I entre els pocs que van tenir la sort, que van tenir l’honor de ser a prop de Che i que encara són vius, alguns són aquí, entre nosaltres.

El Che és burkinès. És burkinès perquè participa en la nostra lluita. És burkinès perquè les seves idees ens inspiren i estan inscrites al nostre Discurs d’Orientació Política. És burkinès perquè el seu estel és al nostre emblema. És burkinès perquè una part de les seves idees viu en cadascun de nosaltres en la lluita diària que fem.

El Che és un home, però un home que va saber mostrar i educar-nos en la idea que podem atrevir-nos a tenir confiança en nosaltres i tenir confiança en les nostres capacitats. El Che és entre nosaltres, junt [amb nosaltres].

I jo voldria dir: què és el Che? El Che, per a nosaltres, en primer lloc és la força de convicció, la convicció revolucionària, la fe revolucionària en el que fas, la convicció que la victòria ens pertany, que la lluita és el nostre recurs.

El Che és també l’humanisme. L’humanisme: aquesta generositat que s’expressa, aquest sacrifici que va fer del Che no només un lluitador argentí, cubà, internacionalista, sinó també un home, amb tota la calor.

El Che és també l’exigència. Exigència d’aquell que va tenir la sort de néixer en una família acomodada… però que va saber dir que no a les seves temptacions, que va saber girar l’esquena a les facilitats, per, al contrari, afirmar-se com un home que fa causa comuna amb la misèria dels altres. L’exigència del Che: això és el que ens ha d’inspirar més.

Per això convicció, humanisme i exigència el converteixen en el Che. I els que saben aplegar dins seu aquestes virtuts, els que saben aplegar dins seu aquestes qualitats, aquesta convicció, aquest humanisme i aquesta exigència, poden dir que són com el Che: homes entre els homes, però sobretot revolucionaris entre els revolucionaris.

Acabem de veure aquestes imatges que ressegueixen tant com poden una part de la vida del Che. Malgrat la seva força expressiva, aquestes imatges són mudes sobre la part més determinant de l’home, la mateixa que l’imperialisme tenia a la mira. És més l’esperit del Che, el que van apuntar les bales, que no la seva imatge. La seva foto és arreu en les ments i la seva silueta és una de les més familiars. Fem per manera, doncs, de conèixer millor el Che.

Acostem-nos, doncs, al Che. Acostem-nos-hi no com ho faríem amb un déu, no com ho faríem amb aquesta idea, aquesta imatge per sobre els homes, sinó que acostem-nos-hi amb el sentiment que anem cap a un germà que ens parla i amb qui també podem parlar. Fem per manera que els revolucionaris s’inspirin en l’esperit del Che, per ser, ells també, internacionalistes, per saber construir, ells també, amb els altres homes de la fe, la fe en la lluita per la transformació de les coses, contra l’imperialisme, contra el capitalisme.

Pel que fa a tu, company Camilo Guevara, sens dubte no podem dir que ets un fill orfe. El Che ens pertany a tots. Ens pertany com un patrimoni de tots els revolucionaris. Així doncs, no pots sentir-te sol i abandonat, perquè trobes en cadascun de nosaltres, esperem, germans, germanes, amics, companys. Ets ciutadà de Burkina amb nosaltres, perquè segueixes decididament les passes del Che, el nostre Che de tots, el pare de [tots] nosaltres.

Finalment, recordem-nos del Che senzillament com aquell romanticisme etern, aquella joventut tan fresca i vivificadora, i al mateix temps aquella lucidesa, aquella saviesa, aquella dedicació que només els homes profunds, els homes de cor poden tenir. El Che era la joventut dels 17 anys. Però el Che també era la saviesa dels 77. Aquesta aliança assenyada és la que hem de tenir permanentment. El Che era el cor que parlava, també era el braç vigorós i intrèpid que actuava.

Camarades, agraeixo als nostres amics i camarades cubans l’esforç que han fet en venir a solidaritzar-se amb nosaltres. Dono les gràcies a tots aquells que han fet milers de quilòmetres, que han travessat els mars per venir aquí a Burkina Faso a recordar el Che.

També dono les gràcies a tots aquells que, amb les seves contribucions personals, faran que aquest dia no sigui senzillament una data al calendari, sinó sobretot uns dies, diversos dies de l’any, diversos dies en els anys i els segles perquè visqui eternament l’esperit del Che.

Però cada vegada que pensem en el Che, intentem assemblar-nos-hi i fer reviure l’home, el lluitador. I sobretot, cada vegada que tinguem la idea d’actuar com ell amb abnegació, amb el rebuig als béns burgesos que proven d’alienar-nos, amb el rebuig també de les facilitats però amb educació i disciplina rigoroses, amb ètica revolucionària, cada vegada que hàgim intentat actuar així, haurem servit de la millor manera les idees del Che, les haurem propagat de la millor manera.

Pàtria o mort, guanyarem!

The post Homenatge al Che Guevara – Ouagadougou, 8 d’octubre de 1987 first appeared on My Blog.

The post Homenatge al Che Guevara – Ouagadougou, 8 d’octubre de 1987 appeared first on My Blog.